diumenge, 2 de març de 2008

Marató de Barcelona 2008

Ara si, ja ha arribat el dia. Un dia molt important per mi. Fa temps que persegueixo aquest somni i estic a punt d’aconseguir-ho. Han sigut tres mesos de preparació. Entrenaments de carrera continua, series, rodatges llargs, canvis de ritme, pujades, gimnàs... Dies de sortir amb fred i pluja. I tot això desprès d’un llarg dia de feina. Tot ha suposat un sacrifici que valdrà la pena. La setmana abans de la cursa em vaig posar malalt, la grip. Nomes puc sortir el dissabte al mati a fer uns 5 km. Quina mala sort que tinc, penso. Inclús em plantejo per un moment si anar-hi. Les ganes de córrer em fan deixar de banda aquests pensaments i decideixo fer-la. El dissabte al mati anem amb la Marta a la fira del corredor. Comprem uns gels i unes barretes i cap a casa. No estic gaire nerviós i aquella nit dormo bastant be. Agafem el metro diumenge al mati i anem cap a plaça Espanya. L’ambient es impressionant i emocionant. Comencen els nervis. Es dona el tret de sortida i començo al meu ritme. Passo els 10 km en menys d’una hora, i estic perfecte. La mitja la faig en dues hores i segueixo molt be, ja ni recordo la grip. El km 30 el passo per sota del temps final que vull fer, genial. En el 35 començo a notar que les cames estan afluixant, es el mur. Ara comença la marató de veritat. Fins el 42 es un autèntic patiment. Has de estar fort psicològicament perquè es fàcil abandonar o parar-te. Enfilo els últims 500 m i tinc forces per pujar el ritme. Alço els braços i passo per la arribada. Ufff !! l’emoció es tanta que dels ulls em surten llàgrimes. Les sensacions son úniques. Es el premi al esforç i un somni complert.
Dedicada als meus “abuelos” i “avis”, que ja no hi son.